Sílvia Soler:

"Sóc badalonina de Figueres"

Júlia Talarn i Carla Mauricio

Té 50 anys rodons. És enèrgica i curiosa. Creativa i desmesuradament responsable. Ara es considera més escriptora que periodista. Té les idees clares i pocs pèls a la llengua. Explica que de petita ja era molt de lletres i negada per les ciències. Oberta i riallera. Sempre comença a escriure una novel·la sense tenir un final concret; l’última, Bàsquet, scrabble i tu l’ha escrit conjuntament amb el seu fill adolescent. Diu que, al cap dels anys, ha trobat la fórmula per definir-se: ella és una badalonina de Figueres. 

Ens trobem amb la Sílvia a les 9h del matí entre magdalenes i croissants al Cafè de les Antípodes. Arriba puntual i es demana un tallat. Es troba un conegut badaloní que li comenta que li hem près la seva taula preferida. Decidim trobar una altra taula on poder parlar més tranquil·lament. Ens asseiem i és ella qui comença a fer-nos l’entrevista a nosaltres. Ens embalem parlant del periodisme i de les humanitats. Frenem i comencem l’entrevista a la Sílvia.

Què volies ser de gran quan eres petita?

Des de petita ja volia escriure contes i novel·les però mai m’ho havia plantejat com una opció professional.

Un moment clau de la teva vida.

L’èxit inesperat de la novel·la 39+1. A partir de llavors em vaig poder dedicar a fer allò que més m’agrada, escriure.

T’has mogut en el terreny de l’assaig, la novel·la, l’articulisme i el relat històric, en quin et sents més còmode?
La literatura és la meva passió. Tot i que el periodisme m’ha ajudat a guanyar-me la vida, la ficció és el camp en el que m’hi sento més còmoda. Cada novel·la és un procés diferent. Moltes vegades els temes em venen a buscar, en una conversa, per exemple,

sents una frase o t’expliquen una notícia i dius:- Ostres! És apassionant.

Segueixes algun ritual quan et poses a escriure?

No. No sóc d’aquelles que necessiten un silenci absolut i un paisatge preciós per concentrar-me. Sempre que he escrit ho he hagut de compatibilitzar amb el dia a dia, és a dir, treballar a la ràdio, portar la casa, tenir nens petits que t’interrompin... He après a escriure en les condicions més precàries.... (riu). Això no queda bé explicar-ho però, quan tenia un moment, fins i tot escrivia a la redacció de Catalunya Ràdio!

Ara has escrit amb el teu fill, a quatre mans.

Sí. Va venir donat. Em van animar a escriure literatura juvenil i vaig preguntar als adolescent que tinc més a prop quins temes els agradaria trobar a les novel·les. En Ferran, el meu fill gran, s’hi va implicar molt i vaig pensar que tenia bones idees. Vaig preguntar-li si s’hi atreviria i em va dir que sí a la primera. D’aquí ha sortit Bàsquet, Scrabble i tu. Ell ho ha portat amb molta naturalitat i, jo, tot i que n’estic molt orgullosa, prefereixo centrar-me en la novel·la per adults.

Badalonina de Figueres, com s’explica?

Jo dic que sóc de Figueres perquè els meus familiars eren de l’Empordà. Quan vaig néixer els meus pares no vivien a Figueres però hi van anar expressament per parir. Volien que tots els fills fossin nascuts allà; després de tot l’esforç, els faria un lleig no explicant d’on provinc! Figueres, per tant, és vinculació familiar. Badalona és on he escollit viure i on he tingut els meus fills que m’han fet implicar-me i sentir-me més lligada a la ciutat.

Creus que Badalona és un bon lloc per viure?

Jo estic molt contenta de viure a Badalona, que el centre funcioni com un poble, que sigui prop de la platja i que tingui Barcelona al costat és un privilegi. De totes maneres, sóc plenament conscient que visc a la zona més privilegiada. M’imagino que a Badalona es viu bé, regular i molt malament.

En alguna novel·la has tractat el tema de la muticulturalitat i, sen’s dubte, aquest és un tret característic de la nostra ciutat, com ho vius?

Jo crec que la barreja sempre és positiva. La diversitat enriqueix però entenc que, en certes situacions, pot comportar problemes de convivència inevitables. Badalona, per la seva història, hauria de mostrar-se molt més oberta al món i, en canvi, els resultats electorals han demostrat el contrari...

Parlem de cultura. Quin és l’estat cultural badaloní?

A Badalona li ha costat molt tenir una activitat cultural forta i pròpia, principalment perquè és a prop de Barcelona però també per la seva pròpia idiosincràsia. Sempre he pensat que Badalona havia de tenir la seva pròpia oferta cultural tot i que, durant un temps, hi havia una consciència col·lectiva de que ja ho teníem tot a Barcelona. Durant els darrers 15 anys hi ha hagut certa evolució en aquest aspecte. Malauradament però, amb la crisi ha canviat. La prova: l’edifici del Carme. El resultat: una ciutat culturalment endarrerida per la seva mida.

Què milloraries?

En primer lloc, la interconnexió i la coherència entre les diferents zones de la ciutat, tot i que en aquest aspecte sóc una mica pessimista. Essent una mica més realista, m’agradaria que l’oferta cultural fos més àmplia i convençuda, que la gent que governa a Badalona tingués més clar que estar situat al costat de Barcelona no significa viure’n a l’ombra.

On et podrem trobar si sortim a sopar?

Últimament m’he aficionat molt al Caruso, un restaurant italià al carrer Sant Miquel que fa relativament poc que ha començat. El porta una una noia de Bolonya que s’ha instal·lat aquí. Senzillament, m’encanta.

Finalment, què llegeix una escriptora?
Avui he començat Nadie se salva solo de Margaret Mazzantini. La vaig descobrir amb No et moguis i m’hi he enganxat moltíssim.