Pilar López:

"A Sant Roc calen més educadors i menys comissaries"

Júlia Talarn
Coordinadora de la Fundació Ateneu Sant Roc

Té 45 anys i ja en fa 17 que treballa a la Fundació Ateneu Sant Roc. És riallera i afectuosa. Curosa amb les seves paraules però sense pèls a la llengua. En els ulls d’aquells que la saluden s’hi veu estimació i alhora molt respecte. Diu que de petita volia ser mestra. És amb aquesta motivació que va començar a participar a l’Ateneu fent classe a un grup de dones. Confessa que els carrers de Sant Roc són com casa seva. A la Fundació ha trobat un treball coherent amb els seus ideals i un grup de gent amb qui compartir inquietuds i maneres d’entendre la vida.

 

Com molts badalonins, jo mai abans havia visitat l’Ateneu Sant Roc. Busco l’adreça, pujo al metro i en 5 minuts m’hi planto. Els dibuixos de les parets de l’edifici contrasten amb el gris dels blocs de pisos del voltant. A l’Ateneu tot és vida i moviment. Grups de dones nouvingudes reben classes de català mentre els seus nadons esmorzen. Trobar una aula buida on poder fer l’entrevista tranquil·les no és una tasca fàcil: classes d’informàtica, atenció als joves, treball amb valors, activitats didàctiques a la ludoteca.... La sala de l’escalèxtric és l’única que és lliure. Amb una manovella la Pilar apuja el circuit de joguina fins al sostre. Ens asseiem i comencem l’entrevista.

Quina és la funció  de l’Ateneu?

La idea és millorar la vida dels veïns i veïnes del barri. Al principi es va començar a dinamitzar i aglutinar la gent mitjançant activitats culturals i a mesura que el barri ha anat canviant, la fundació ha evolucionat amb ell. Actualment la part sociocultural continua al centre del nostre organigrama però hem afegit altres línies de treball com ara el projecte de treball amb les dones, que ja fa trenta anys que funciona;  el treball amb els infants, al qual hi dediquem 4 tardes per setmana; i el més recent: el programa de llengua per a nouvinguts.

Tot és gratuït?

Normalment les activitats del dia a dia sí, però a l’estiu es fa un casal, colònies i rutes que tenen un preu simbòlic.  Intentem treballar molt amb infants i joves el tema de l’estalvi, ells saben que durant l’any tenen una guardiola a l’Ateneu que poc a poc poden  anar omplint per quan arribi l’estiu poder pagar-se l’activitat. Sovint, però, aquestes aportacions serveixen per pagar deutes d’anys anteriors.

Esteu situats en un dels barris amb més diversitat cultural de tot Badalona, com us hi adapteu?

No és tant complicat com ens ho pinten. A poc a poc hem anat aprenent. Les primeres dones marroquines estaven en una sala sense homes, ara tenen un ‘profe’ d’informàtica  i estan encantades. Als berenars hi ha xoriço i tonyina i a les festes, botifarra i xai. El mateix passa amb els nanos, si un divendres no venen perquè és la festa del xai, no hi ha cap problema. Respectant les coses que ens poden diferenciar t’adones que a vegades en fem un gra massa. Som diferents però en el fons també som molt iguals.

Quins són els reptes acomplerts dels que esteu més orgullosos?

El gran-petit repte és que la vida que tenim dins l’Ateneu surti fora. Als nens no se’ls acut tirar un paper a terra dins de la fundació però quan surten al carrer és com si fos un món a part. Sortir un dia al carrer i veure que hi ha una parella de nanos marroquins i pakistanesos que juguen junts  és per nosaltres un dels petits gran èxits del que estem més contents. De totes maneres, encara hi ha molta feina per fer.

Què podria fer l’Ateneu si tingués més recursos?

M...Podríem tenir algun grup més de noies i nois al centre obert. Però, tot i que hi ha coses que sí que podríem fer, si poguéssim continuar tenint el que tenim actualment seria fantàstic. Saber que el 2013 podrem marxar de colònies amb els joves i que podrem fer activitats  ja és suficient.

Quin futur presenta l’Ateneu de Sant Roc?

Jo el veig molt igual que ara. Si no tenim un trasbals molt gran, com per exemple que se’ns acabi una gran subvenció, ho veig igual. Creixent en petites coses com per exemple poder sortir al carrer a jugar un cop per setmana en comptes d’un cop al mes.

Parlem del barri, quina connexió teniu amb Badalona?

El barri està completament desconnectat del centre neuràlgic de la ciutat. La gent que viu aquí és molt de Sant Roc i per proximitat se senten més propers a Sant Adrià. Surten més a passejar pel Besòs que no pas pel passeig marítim. Aquí la gent no té la necessitat d’anar al centre.

Seria desitjable estar més interrelacionats?

Home, sí. A nosaltres ens encanta que la gent de la resta de Badalona vingui i conegui el barri, l’Ateneu, vegi el que fem... una mica aquest era l’objectiu quan vam  fer la ludoteca. Vam pensar que així vindrien nanos de tot Badalona. I quan alguna organització ens diu de fer una xerrada a les nostres instal·lacions, n’estem encantats.

Ara teniu l’Escola  Oficial d’Idiomes....

Sí... però la interrelació no és gaire. Està molt bé veure gent amb carpetes entrant i sortint però surten del metro i entren directe a l’EOI. Només es queden amb el que veuen en travessar el carrer.

Ara us han obert una nova comissaria. Amb policia es resolen els problemes de convivència?

El treball de comissaria aquí no té sentit. Els veïns se senten més segurs però això no solucionarà res. Seria més efectiu tenir 10 educadors de carrer que parlessin amb la gent, que preguntessin als nens què fan al carrer en horari escolar. Ara els nens juguen a corda a les 11 del matí davant la comissaria.

Però vaja, va ser una promesa electoral...

Això és cert. Tot i que jo estic convençuda que aquí el problema recau més en la prevenció i educació que no pas en l’execució. A més a més, si almenys fos punitiva... però a l’estiu ja hi havia la comissaria i la gent feia barbacoes al carrer i muntaven piscines inflables a les places. És com qui retalla en salut i inverteix en armament. Per exemple a Badalona s’han polit totes les subvencions de treball amb joves, són línies polítiques de treball. Nosaltres tenim comissaria però no tenim casal de joves. Quan votes, decideixes.

Alguns diaris parlen de tensions entre la comunitat musulmana i la comunitat gitana.

En algun moment sí que hi ha hagut un conflicte més visual tot i que també cal dir que estava molt preparat. Hi havia qui estava esperant el moment de les pregàries dels musulmans per avivar el conflicte. Fins i tot, hi havia qui mirava el rellotge esperant l’hora de la pregària per anar a tirar-los coses o posar-se a jugar a la plaça 5 minuts abans per dir que els estaven fent fora del seu espai...

Com es pot millorar, això?

Poc a poc. La imatge del barri és que els gitanos i els musulmans no es poden veure, però quan tu poses un nom a la gent és quan les coses canvien. Una educadora marroquina que treballa amb nosaltres diu que es va començar a sentir del barri quan va passar de ser la ‘mora del quinto’ a ser la Mina. Quan veus que els altres et coneixen pel que ets, ja s’ha fet un pas, ja no ets un més d’un col·lectiu. 

Fa poc us van treure els bancs i les escultures del barri. Per què creus que se les han endut, eren realment un perill per a la canalla?

(Riu) Amb això de les escultures vam quedar al·lucinats. M’ho van dir i no m’ho creia. No eren boniques però donaven un toc diferent. Han fet la mateixa estratègia que amb tot: extirpar. Si hi ha un problema traiem-ho. Però, el problema no és que la gent hi segui a la nit sinó fer entendre que a les 3 de la matinada no pots posar-te a cantar enmig del carrer.

Creus que haurà canviat molt el barri d’aquí un temps?

Dependrà de com evolucioni l’economia del nostre país, ara nouvinguts ja no venen i hi ha gent que marxa. Això no se sap, també la gent gran del barri, la que va arribar fa 40 anys, acabarà morint. Haurem d’esperar.  Jo crec, que el col·lectiu gitano no marxarà, el col·lectiu paio també s’hi quedarà, la població marroquina s’hi quedarà perquè hi ha qui porta 10 o 12 anys, tenen botigues, els seus fills han nascut aquí...

Què és allò positiu del vostre barri que no surt mai als mitjans?

Mira....És un barri que a nivell urbanístic és un luxe. No trobes cap lloc de Badalona on hi  hagi tants espais on poder jugar. Hi ha un munt de places i no hi ha pràcticament carreteres. Als carrers del nostre barri hi poden jugar més nens que a cap altre lloc de la ciutat.