Maite Forteza:

"Les persones amb discapacitat són una realitat desconeguda per la nostra societat"

Carla Mauricio
Presidenta del grup ASPANIN

La Maite fa 9 anys que presideix el grup ASPANIN, Pro persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies, i en fa més de 20 que corre per l’Associació. Tenir un fill amb discapacitat la va portar a involucrar-se en aquest món i a voler conèixer altres famílies que patien la mateixa situació. Amb els anys ha après que, en aquests casos, actuar amb naturalitat és el millor que es pot fer. 

Aspanin es va fundar fa més de 40 anys per uns quants pares que se sentien desemparats i sols i no sabien què fer amb els seus fills discapacitats. Amb l’ajuda de tres assistents socials van crear una petita entitat a l’Església de Sant Josep i allà va començar tot el moviment. Els darrers 10 anys han passat de ser 4 treballadors a 28 i s’han constituït com a grup. Ara, amb l’excusa que han estat guardonats com a entitat Badalonina de l’any, ens acostem a l’associació per conèixer d’aprop quina és la seva feina i com han rebut aquest premi.

Què s’hi fa a l’Associació Aspanin?

Una de les seccions més importants que tenim és la de tutela de les persones amb discapacitat, en aquests moments estem tutelant més de 60 persones. Això vol dir que els hem de donar tota l’atenció que necessitin, som com les seves famílies. Aquest servei dona molta feina perquè has de tenir els papers en regla de cada tutelat. Cada any el jutge ho revisa tot i, per això, es necessita molta gent perquè cada tutelat ha de tenir un referent. És complicat, però de moment ho estem fent prou bé, la prova està en que la Generalitat ens va enviant tuteles.

Són persones de l’Àrea de Badalona?

És Badalona i l’àrea d’influència. Nosaltres no ens guiem pels socis, no cal ser soci per venir a demanar ajuda o assessorament. La majoria dels socis que tenim són simpatitzants, no necessàriament gent afectada. Estem oberts a tothom.

Què més feu?

Bàsicament donem assessorament. Tenim l’assistent social que assessorarà a la família amb tota la paperassa que ha de fer, també hi ha una psicòloga i ajudem jurídicament que és la part més feixuga i complicada, amb tràmits com quan cal incapacitar legalment a la persona amb discapacitat.

A més teniu la Fundació Gestió i Suport.

Sí, tenim el Programa de Suport d’Autonomia a la Llar, amb pisos tutelats a Canyet, Bufalà, LLefià, Sant Roc, Progrés, Casagemes i Pomar per nanos que són suficientment autònoms com per viure amb dos o tres més i tenen el suport d’un monitor durant unes hores. També tenim la Llar-residència al barri de Casagemes en el que sempre estan acompanyats d’un monitor. La nostra idea és integrar les persones dins la ciutat, perquè formen part cada cop més de la nostra societat. I, finalment, tenim un club de lleure que per nosaltres és importantíssim, però es veu que per l’administració no. 

Per què?

Perquè ens l’han retallat un 75% i és molt important per al discapacitat, però també per les famílies perquè els permet tenir el seu fill de vacances uns dies i això els treu un gran pes de sobre. A més, en el Club Llevant, que és el nostre club de lleure, dediquem cada tarda a fer tallers de lectoescriptura, informàtica, jocs, música i altres activitats. Però l’administració es deu pensar que tot això és un luxe.

Quina relació teniu amb les administracions?

Hi ha hagut èpoques de tot. Aquest espai és cedit per l’Ajuntament per exemple, però sí que és veritat que en els últims anys tant amb uns com amb altres es fa feixuc que t’escoltin. Des que van canviar el Regidor de Serveis Socials de l’Ajuntament que va marxar per aquell escàndol d'inspecció de locals, encara no coneixem la nova persona i ja fa uns quants mesos que hem intentat parlar-hi. Jo no pretenc que tothom sàpiga què és una persona amb discapacitat, però un polític sí i no ho saben.

Com es sosté l’Associació?

Tenim subvencions de la Generalitat, de l’Ajuntament i alguna donació privada, però cada vegada n’hi ha menys. Cada una de les seccions que tenim té un tipus de subvenció, per exemple la Llar-residència té una subvenció per Llar-residència.

I amb la crisi?

Ara i en els propers anys ja ens ha dit la Generalitat que no podem obrir cap servei nou. El que fa que ens haguem de plantejar noves fórmules. Va haver-hi una època que, no sé per quina raó, creien que el número de persones amb discapacitat baixaria, però ha estat al revés. Sempre n’hi haurà de persones amb discapacitat i per això hem d’estar preparats.

Com estaríem ben preparats?

Quan va sortir la Llei de la Dependència jo ja vaig dir que allò no era una bona solució. A mi que em donin un sou no em soluciona absolutament res, perquè amb el sou que em donaven només podies tenir una noia dues hores. Amb aquests diners haurien d’haver fet serveis i residències que és el que fa falta. I al final ja veus com ha acabat, no donen ni un duro i les valoracions de les famílies han caigut en picat. I ara per entrar a una residència van amb comptagotes.

I com ho feu per tirar endavant?

L’important d’Aspanin en aquests moments és el factor humà que està treballant aquí. La direcció és molt important, perquè una bona gestió és el que porta a que les entitats funcionin, però des de la persona que està al capdavant fins a l’últim monitor són gent que se senten l’entitat seva i dona gust estar aquí i veure com treballen.

Què representa per vosaltres haver estat escollits com l’Associació badalonina de l’any?

Ha estat un reconeixement popular que per a mi i per a tots els treballadors és molt important i els discapacitats ho han viscut molt. Jo sempre he pensat que no se sap prou el que és tenir una persona amb discapacitat al teu càrrec. No exigeixo que la gent ho sàpiga, però sí explicar que no és el que ens ensenyen els mitjans.

Què ensenyen?

Moltes vegades fan reportatges, anuncis, i coses que, per no ferir la sensibilitat de l’espectador, t’ensenyen el nen més maco que troben, et mostren que tots són molt ‘carinyosos’ i tot és feliç. Però la veritat és que hi ha patologies esgarrifoses, famílies desestructurades i gent que ho passa molt malament. Aquestes persones existeixen i no pot ser que això no es vegi perquè això és el món en el que vivim, no tothom es maco, preciós i simpàtic. Les persones amb discapacitat són una realitat desconeguda per la nostra societat. Per tant, hem de donar una altra visió: no totes les persones amb discapacitat són el que veieu als mitjans.

O el que es veu a les pel·lícules també, no?

Sí, això tendeix a crear falses esperances a les famílies, perquè evidentment això costa molt d’assumir i no sé si arribes a acceptar-ho mai perquè és molt dur. La persona amb discapacitat es fa gran i tu també et vas fent gran i cada vegada costa més.  

Què caldria fer?

Cal donar molt suport a les famílies, acceptar la diferència i no marginar a les persones amb discapacitat intel·lectual, hem d'aconseguir que la nostra societat sigui integradora en tots els aspectes. Des d'Aspanin seguirem lluitant perquè això sigui una realitat.