Mª Àngels Martínez:

"Llana i ganxet no és sinònim de iaia i tapete"

Júlia Talarn
Mª Àngels Martínez propietària de la botiga-taller El racó de la Lila

La Mª Àngels Martínez té 54 anys. La seva veu transmet la pau d’una dona sàvia però també la fermesa d’una persona de números. Després de més de 30 anys dedicant-se a la comptabilitat, l’any passat es va quedar a l’atur i va voler reinventar la seva vida. Va agafar una troca i un bon parell d’agulles i va decidir plantar cara a la crisi. El mes de març passat va obrir el Racó de la Lila, una botiga-taller de llanes i fils al carrer Lleó número 41, un oasi de pau i creativitat al cor de Badalona.

Ja fa temps que teníem ganes de parlar de gent que se’n surt, de gent que no perd l’esperança, que planten cara a la crisi. Volíem parlar amb gent optimista que creu en la constància i la feina ben feta. Va ser llavors quan vam passar per davant del Racó de la Lila, un dia qualsevol del mes de setembre. Un lloc molt acollidor ple a vessar de dones somrients aprenent les últimes tècniques del patchwork. Aquest refugi de tranquilitat contrasta amb una societat governada pel vertiginós esdevenir dels canvis. Potser en un món cada dia més virtual cal que ens tornem a posar a treballar amb les mans. Així doncs, fil i a l’agulla que comença l’entrevista.

Per què vas decidir emprendre aquest projecte?

Després de treballar 30 anys com a comptable, l’any 2012 em vaig quedar a l’atur dues vegades. Vaig decidir que volia canviar de sector, dedicar-me a alguna cosa més social. Vaig visitar una fira de manualitats de Barcelona i vaig tenir un pressentiment.

I vas tirar pel dret

Vaig veure coses tan originals, tan creatives i interessants que vaig pensar: -ho he de fer. Ho vaig tenir ben clar de seguida i al cap d’una setmana ja estava buscant local. Molts em van dir que estava boja, que anava molt de pressa...

Què en sabies dels fils i les llanes abans de començar?

Poquíssim. Havia fet alguna coseta abans de casar-me però des de llavors no havia tocat ni l’agulla ni la troca. De totes maneres estava convençuda que amb ganes i il·lusió faria que funcionés. Sempre he estat molt autodidacta i sabia que hi havia una part de mi que era molt creativa, només havia de deixar-la sortir.

Però, una decisió com aquesta es pren amb el cor o amb el cap?

Amb les dues coses. Per una banda, tenia moltes ganes i empenta i és per això que vaig passar molts dies llegint llibres i mirant tutorials del youtube per posar-me al dia amb les noves tècniques per fer llana, mitja o ganxet. Però, per altra banda, vaig analitzar com estava aquest camp a Barcelona, sobretot per Gràcia, i vaig passar-me temps fent comptes i pressupostos. La meva llarga experiència en el camp dels números em feia estar molt segura, sabia fins on podia gastar i quins eren els meus límits.

I per què una botiga-taller i no una merceria?

Això ho vaig tenir clar des del primer moment. Volia engegar alguna cosa diferent, que impliqués més a les persones que hi entressin. Si no fos pels tallers, estic convençuda que la botiga no rutllaria com ho fa ara. La gent vol aprendre i no haver de marxar a Barcelona cada cop que volen fer una activitat diferent. Amb els tallers la gent aprèn a fer coses simples i cada cop s’hi va engrescant més, al final crea addicció i la gent s’hi enganxa.

Quan penso en llana, agulles i fils em ve al cap la iaia i el “tapete”

Abans tot era més carrincló, ara això ha canviat. Si alguna cosa tenia clara quan vaig començar és que no volia que es creessin grupets o que la botiga s’acabés restringint a quatre iaies. Aquest és un espai jove amb moltes ganes d’innovar. La gràcia del ganxet és que té un ventall increïble de possibilitats, des de moneders petits fins a bosses de mà fetes amb ‘trapillo’, teles reciclades. Per exemple, al taller que fem just d’aquí una estona hi ha apuntada una enginyera agrònoma, una psicòloga forense, una infermera, una estudiant universitària i la meva tieta, de 80 anys, que ara està aprenent a fer xals amb la tècnica del cercle màgic. Com veus no es tracta només de iaies, ganxets i tapetes.

Aquest lloc em fa sentir com a casa

Gràcies. La veritat és que m’he esforçat perquè aquest establiment es convertís en un lloc confortable tant pel que fa l’ambient com per la decoració. Potser no t’ho creuràs però més d’una persona m’ha demanat si podia venir-hi a passar l’estona i jo he dit que no. Aquest és un lloc pensat per a ser acollidor però no ens equivoquem: aquí es ve a aprendre o a comprar llana i fil. Amb això sóc molt estricte i ja estic agafant fama però les coses o es fan bé o no es fan. Aquí no hi ha lloc per a les mediocritats.

Podríem considerar els tallers com una via d’escapament?

Exactament. La gent necessita esbargir-se, sentir que se li dedica una estona i que estan per ella. Estem molt aferrats a unes activitats massa virtuals i potser ens caldria recuperar allò que es feia abans, recuperar les manualitats. Necessitem tornar a l’essència, buscar dins nostre, recuperar la creativitat. El ganxet i la llana és molt més que fil i fer mitja.

Hem de tornar a fer coses amb les mans?

Potser hem desconnectat del que és important. Jo veig que quan la gent està fent els tallers deixen de pensar en els problemes, gaudeixen del que estan fent en aquest moment, ara i aquí, és físic, és real. Amb això hi estic molt a sobre, no deixo mai que es desconcentrin del que fan en aquell moment. I quan marxen els dius: -Adéu Pepeta! i la senyora es gira, li somrius i et torna el somriure. Em sembla que marxen d’aquí una mica més felices del que han entrat.

Tu també sembles feliç

Sóc molt més feliç que abans. Abans d’engegar el projecte vaig anar a escoltar una classe de ‘coaching’ i al final ens van preguntar a tots quin era el nostre propòsit pel 2013. Jo vaig contestar que volia gaudir amb la meva feina (riu) i van quedar quasi espantats, van dir que feia molt temps que no sentien aquesta resposta. La veritat és que he complert el meu desig, estic fent una feina que em dóna molta satisfacció. Guanyo menys diners que abans però sóc més feliç.

Amb quants diners vas començar el projecte?

Amb 11.000 euros, el que em van donar de l’atur. Vaig apostar totes les cartes a la botiga-taller. Recordo que fins i tot el mes abans d’obrir vaig anar al Mercadona a comprar molt perquè no sabia si podria menjar el mes següent! Tothom em deia que no hi tocava però jo em repetia que no havia de dubtar, no m’havia de desviar del meu objectiu. Els dubtes creen més dubtes i els dubtes porten a la por, a poc a poc et tornes més feble i t’envoltes de gent apagada. Tant de bo els joves poguéssiu adquirir ara tots aquests coneixements!

Què aconsellaries a una persona de la teva edat a l’atur?

Que no es quedés al sofà, que no es lamentés, tots sabem fer més coses de les que ens pensem: reinventa’t, busca, no t’acomodis. A la nostra edat, si t’acomodes i et penses que no hi ha res a fer et fas vell de sobte. Que comenci nous projectes, que perdi la por i que si cau que descansi 3 dies però que segueixi endavant. Sigues positiu, posa-hi ganes. Si un està bé amb si mateix atrau coses positives.