Jordi Monés:

"Espriu va formar part de l’oasi badaloní de postguerra"

Júlia Talarn
Historiador de l'educació

Té 84 anys i una memòria excepcional. És un pioner de la història de l’educació i un dels grans activistes de la resistència cultural badalonina de postguerra. Calcula haver publicat més de 210 articles i llibres i a la seva edat no entén com algú pot viure sense Internet. A la seva entrada a la Viquipèdia hi diu que hi falten referències. Ell se’n riu i assegura que les seves fonts són totes vivències. Tot i que confessa que actualment està deslligat de la ciutat, és gràcies a ell que la parada de metro ens recorda Pompeu Fabra. Ens parla de quan Badalona era visitada per l’elit republicana i ens ensenya el regal més estrany que ha rebut mai: una setrillera que Salvador Espriu li va enviar el dia del seu casament.

Un ocellet em va dir que Salvador Espriu tenia algun lligam amb la nostra ciutat: trobades, lectures i fins i tot amics. El fracàs dels primers contactes em va fer pensar que no en trauria l’aigua clara. Va ser llavors quan Jordi Monés Pujol-Busquets va agafar el telèfon. Una setmana després em rep  al menjador de casa seva en un d’aquells oasis plens de llibres, quadres, fotografies i records. Una memòria infal·lible, una butaca còmode, una llum tènue i, a fora, un fort vent que fa espetegar les persianes. Tots els ingredients per a una intensa entrevista.

Situï’ns

Badalona. El període de postguerra. I un col·legi municipal de batxillerat situat a la masia de Can Boscà: un oasi de continuació de la tradició republicana.

I els protagonistes?

Uns professors excepcionals que, després de la guerra, tenen prohibit exercir a Barcelona. Molts d’ells formaven part del que avui podríem anomenar elit republicana: intel·lectuals que havien estat apartats del món acadèmic barceloní. Entre ells hi havia l’Amàlia Tineo, la primera dona que va donar classes a la Facultat de Filosofia l’any 1935. Una gran amiga de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Dolors Solà Creus i Salvador Espriu amb qui va coincidir a la facultat.

Uns professors que devien deixar petjada...

I tant. Es va establir un lligam molt fort entre els alumnes dels últims cursos –entre els quals hi havia el meu germà mitjà- i aquests docents. A partir de l’any 41 van començar a fer excursions, xerrades i sopars plegats. És així com al voltant de l’any 45 l’Amàlia Tineo ens va convidar a casa seva–a Barcelona- a assistir a la lectura de l’obra d’un poeta silenciat pel règim franquista. L’obra de teatre era La primera història d’Esther i el poeta, Salvador Espriu.

Caram!

Sí. El primer lligam fort entre Espriu i Badalona va ser a través de l’Amàlia Tineo, una professora del col·legi municipal que encara mantenia contacte amb una vintena d’antics alumnes badalonins a través del món cultural.

És aquest l’únic vincle del poeta amb la ciutat?

No! Hi havia badalonins com ara l’historiador Ramón Gubern i Domènech un dels millors deixebles de Jaume Vicens Vives que passava a màquina els escrits que redactava a mà Espriu. Però, el fet més important encara no te l’he explicat.

Digui

Segons sembla, la primera lectura en públic que va fer Salvador Espriu del poema La pell de brau  va tenir lloc a Badalona, al menjador del meu germà Joan, un any abans de la seva publicació. Jo hi vaig ser i va ser molt interessant. Ens vam reunir unes trenta persones, entre ells amics de l’Espriu com ara Amàlia Tineo, Dolors Solà i crec que també hi havia una germana Pàniker.

Com funcionàvem aquestes trobades?

Aquesta va ser una mica especial perquè abans de la lectura Espriu va voler fer un petit elogi del període republicà i del seu president Manuel Azaña. En aquell moment encara no se sabia que el citat Azaña,  durant la guerra, no es va mostrar gaire partidari de l’autonomia de Catalunya. (Riu) Ara tot ens sembla molt evident però és difícil d’imaginar com n’estàvem d’aïllats en aquella època! Després de la conferència, Espriu va recitar el poema i tot seguit va començar un torn de preguntes.

Vostè que el va conèixer, com era Salvador Espriu?

Era un individu molt reservat. Prim, baixet, no gaire atractiu, poc xerraire i molt educat. 

Així doncs, una professora badalonina i una lectura

Sí però  no s'acaba aquí! Encara hi ha un tercer lligam: el poema de Salvador Espriu El meu poble i jo està escrit expressament per l’acte badaloní de celebració del centenari de Pompeu Fabra. L’alcalde en aquell moment era el franquista Felipe Antoja, és per això que es va prohibir el poema i, com és lògic, Espriu no va venir a llegir-lo. Aquesta carta que t’ensenyo prova que aquests versos van ser escrit per aquesta ocasió a petició meva.

Com és que hi ha una xarxa cultural tan important durant els anys de postguerra?

Cal tenir clar que Badalona ha tingut sempre un avantatge i un inconvenient: ser a prop de Barcelona. Cada cop que hi ha una censura important a la ciutat comtal, Badalona esdevé un centre cultural molt destacat. Així va ser durant la dictadura de Primo de Rivera i el mateix va succeir al llarg del període 1950-1970.

En som prou conscients?

Jo crec que no. Falta una memòria del teixit cultural dels anys 50 i 60 a Badalona. Ens hem fixat molt més en la repressió durant la guerra. Les noves generacions no saben com van ser els intents per tornar a començar duts a terme després de 1939.

De qui és culpa?

Una mica de tots els badalonins.  I, potser sense voler-ho, també d’en Serrat.

El cantant?

Sí, amb el seu cant a la immigració Qué bonito es Badalona ha fet que molts pensin que la nostra ciutat no té història i, obliden, que l’any 1939 ja tenia 50.000 habitants. Badalona no és l’Hospitalet del Llobregat.