Jaume Cañas:

"Badalona viu dʼesquenes al mar"

Carla Mauricio
Pescador

Jaume Cañas és un pescador recent jubilat de Badalona. Tot i ser nascut al Penedès, ha viscut quasi tota la vida a Badalona. Té 64 anys i se’l veu enèrgic i lluitador. Parla de la pesca amb molta passió i amb coneixement de causa. Viu davant el mar badaloní que tant li ha donat, però que alhora, tant lʼha fet patir. Parla clar i català.

 

 

Arribo a casa el Jaume i mʼobre la porta la seva dona, que també sʼha dedicat tota la vida al comerç del peix: té una parada de peix a la Plaça Vella de Badalona. Apareix el Jaume i comencen lʼun i lʼaltre a ensenyar-me fotografies antigues que tenen penjades a lʼentrada: són documents en blanc i negre del segle passat que mostren la dedicació a la pesca de les generacions passades de la família de la dona del Jaume. Barques de fusta antigues, un litoral net de construccions immobiliàries i uns pescadors dʼaspecte robust vestits amb uniformes, que avui diríem, molt casolans.

A quina edat va començar a pescar?

Als 30 anys. Jo anava al mar amb mon sogre algun dia, mʼagradava. Jo era “manyà” (mecànic) i quan em vaig quedar a lʼatur, vaig començar a pescar amb ell. Lʼhome més feliç del mar he sigut jo. Al mar lʼhas dʼestimar i tʼha dʼagradar. No tʼhas dʼenrecordar dels mals temps i les males pesqueres, al dia següent tʼhas dʼaixecar i anar a pescar perquè el pescador viu dʼaixò, si no vas a pescar no guanyes un duro.

Què és allò que més li agrada del seu ofici?

Anar a pescar i treure bones pesqueres, tot en general, perquè hi havia dies que pescaves molt i dʼaltres que res. La mar és renovar-te o morir, segons la temporada pescaves un tipus de peix o un altre i en diferents zones.

Un dia de pesca al mar de Badalona.

Dormíem unes 4 o 5 hores diàries i sortíem segons l’ofici, si sortíem a la matinada, abans que el sol sortís, navegàvem entre 7 i 12 milles fins que arribàvem allà on tu creies que hi havia peix, era per intuïció. Però llavors com que no teníem GPS, ens orientàvem amb el paisatge, amb les muntanyes per exemple, però havies de ser molt fi. En canvi, si sortíem de nit agafàvem el rellotge, la brúixola i cap endins, i a buscar una roca de 50 o 60 metres, perquè a les roques és on hi havia el millor peix. (Mʼensenya una fotografia del seu sogre amb una llagosta de 5 quilos dʼuns 40 anys, i em diu que ara ja no se’n troben dʼaquestes). Llavors, mirant les quatre llums “dʼen terra” i amb les estrelles intentàvem orientar-nos. Abans, encara era més difícil, tenien motors de gasolina i la gasolina anava molt cara i per estalviar marxaven a vela llatina. Els pantalons de vellut els pintaven “dʼalquitrà” per fer-los impermeables.

Quins canvis hi ha hagut des que va començar a pescar fins avui?

Cada dia hi ha menys peix. La tecnologia ha avançat i el pescador ha dʼanar invertint. Jo abans havia arribat a agafar lluços de 8 quilos, ara sʼha esgotat perquè sʼha agafat molt peix petit.

Quins elements han perjudicat directament aquesta pràctica?

Els vaixells grans, que en principi, en el Mediterrani han de portar 500 cavalls, alguns porten fins a 2400 cavalls, ho arrosseguen tot i maten tot el fons. Aquests vaixells cada dia van més enrere, però sense la subvenció de la benzina ja serien morts.

Creu que des de les autoritats s’hauria de fer alguna cosa per intentar conservar la professió o la pràctica?

Sʼha fet bastant, abans es tenien moltes embarcacions i ara es tenen molt poques. Ara ha entrat un noi jove dʼuns 27 anys que li estic donant consells i que no té por a la mort. Tinc por que es perdi, perquè sʼha de treballar molt el cap i el mar lʼhas de respectar. Saps el què imposa el mar aquí tot sol a la nit? Però no te’n pots recordar al dia següent, perquè sinó no surts.

Què nʼopina del fet que des del 2010 la seu de la confraria sʼhagi traslladat al Port de Badalona?

Estem molt agraïts perquè van apostar molt per nosaltres. La confraria de Badalona és una de les més antigues, però al no tenir port fins fa pocs anys, moltes barques van marxar. Els de Badalona sempre érem els forasters.
El que passa és que la confraria del port són moltes despeses, anem justets, i nosaltres vivim perquè els pescadors d’abans van fer un patrimoni molt gran i van comprar locals i ara vivim dʼaixò, del lloguer dʼaquests locals, sinó ja seriem morts. I amb la crisi, les ajudes no arriben.

Diria als seus néts que es dediquessin a la pesca?

Sí, que ho intentessin, tot i amb la crisi.

Què és el millor i el pitjor del seu ofici?

El millor tenir bon temps i pescar molt, el pitjor mal temps i no trobar res. Això va a temporades i dies. Jo no mirava el temps, jo sortia sempre, em deien “Conan el Bárbaro”. Hi ha temporades molt bones i temporades molt dolentes, el pescador ha de ser una formigueta. Però també les hem passat molt ʻputesʼ, amb els temporals i les mànegues per exemple. Al 1911 van morir 111 pescadors de tota la costa, hi va haver una galerna i ningú va poder entrar a port.

La cremada del dimoni.

No lʼanomenis! És la bèstia, si deies la paraula et fotien un mastegot. Aquest personatge dʼaquí sempre porta mal temps.

Com ha afectat la construcció del port a la pesca badalonina? Ha desaparegut algun peix?

Quan totes les cloaques sortien al mar sense estar depurades allò era menjar pel peix, de manera que molts peixos, com el cranc, han desaparegut perquè no tenien menjar, no pels ports. Dʼaltra banda, hem estat lluitant amb els vaixells que venien a regenerar la sorra, que no serveix per res perquè el mar sʼemporta la platja i tota la sorra que posen al Maresme ve cap aquí. Durant les Olimpíades van venir aquí a buscar la sorra, hi havia un alguer i es van carregar la posidònia, la planta on els peixos es poden regenerar. Jo vaig parar la “xupona” (la barca) que venia a buscar la sorra amb una altra noia de Greenpeace, però em va sortir molt car perquè em varen denunciar.

Quin és el paisatge badaloní que es veu des de dins del mar? Com ha canviat?

Abans veia unes senyals que ara ja no podria veure amb els edificis construïts, però és el que mana en el país. Jo estic agraït que fessin el port. El problema és que a Badalona es viu dʼesquenes al mar, altres pobles almenys tenen petits museus o a França, per exemple, donen molt més valor a totes aquestes coses, ho viuen molt més.