Alexandru, Viorel i Nicolae:

"Continuarem amb aquesta lluita fins aconseguir el que ens pertany"

Júlia Talarn
Treballadors de l'empresa COMROC 2006, SL en vaga de fam

En Viorel, en Nicolae i l’Alexandru són tres germans de Romania que fa 7 anys que viuen a Badalona i 6 que treballen a l’empresa COMROC 2006, SL d’instal·lacions elèctriques. Fa 11 mesos van començar un llarg litigi contra l’empresa badalonina, que els deu entre 60.000 i 71.000 euros a cadascun en concepte de sous no pagats i indemnitzacions per contractació fraudulenta. Després d’haver guanyat dos judicis i no haver cobrat ni un euro van decidir plantar-se. Des del 21 de maig estan en vaga de fam davant les portes de l’empresa, al carrer Coll i Pujol número 56. Asseguren que no deixaran la lluita fins que no els donin allò que dos judicis han certificat que és seu. 

Vam anar a veure l’Alexandru, en Viorel i en Nicolae el divendres passat. Seien davant la tenda sobre uns palets de fusta i estaven acompanyats per alguns badalonins que els feien companyia. Des de llavors les coses han anat canviant ràpidament. Abans d’ahir l’empresa COMROC va entrar en concurs de creditors, cosa que augura un alentiment del pagament del deute als tres afectats. Les seves mirades però, continuen mostrant la determinació d’aquell que, malgrat el profund cansament, continuarà la lluita. Ara però, ja no estan tan sols, s’ha sumat a la vaga en Titus, un altre treballador romanès de COMROC i, ahir, durant 24 hores, una desena de badalonins, membres del Comitè de suport als treballadors, van fer una vaga de fam solidària. Un desenllaç incert per aquest grup de treballadors que, un cop més, posa de manifest la insolent manca de responsabilitat d’alguns empresaris. L’Alexandru, el que té més facilitat de paraula dels tres germans, ens explica la seva història.

Com comença la vostra relació amb l’empresa Comroc?

Vam entrar-hi a treballar el de maig de 2006. Cada dia carregàvem cables molt pesants i els instal·làvem en túnels i galeries. Una feina molt dura. Des del principi Joan Casafont, el propietari, ens va explicar que ens faria un contracte d’autònoms però que no havíem de patir perquè ell pagaria l’IVA i la Seguretat Social. 

I no va ser així

No. Al cap de dos anys ens va arribar una carta a cadascun on hi deia que devíem 13.000 euros en concepte d’IVA. Llavors ràpidament vam anar a parlar amb el propietari i ens va dir que no patíssim, que ens ho arreglaria de seguida. Però va ser una altra mentida perquè l’any 2012 ens va arribar una altra carta amb un deute de 12.000 euros en concepte d’IVA. En aquell moment ens va dir que no tenia diners i que, a més de no pagar-nos el deute de l’IVA, no cobraríem els últims mesos que havíem treballat. El dia 21 de maig ens va fer fora de l’empresa sense pagar-nos el que ens devia.

...

Llavors va ser quan vam decidir posar-nos en mans d’un advocat. Vam començar un judici i el 7 de desembre vam tenir la sentència: COMROC era culpable. L’empresa tenia dues opcions, o bé pagar-nos l’acomiadament o bé readmetre’ns com a treballadors fixes i pagar-nos els sous de juny a desembre.

I vau tornar-hi a treballar.

Exacte. El 14 de gener de 2013 ens hi vam reincorporar. I durant 3 mesos només vam cobrar la meitat d’un mes. El 8 d’abril vam tornar a anar a judici i el 17 d’abril, COMROC va tornar a rebre una sentència condemnatòria: aquest cop se’ns havia de pagar l’acomiadament i el salari que ens devia.

Quina va ser la resposta de Joan Casafont?

Ens va etzibar que no ens pagaria res, que ens pagués l’Estat.

Què demaneu a dia d’avui?

Que ens pagui tot el que hem treballat al llarg d’aquest any i el que ens devia de l’any passat. És a dir: 69.000 euros al meu germà Nicolae, 60.000 a en Viorel, 33.000 a en Titus i 71.000 a mi. 

Com us ha afectat aquesta situació?

Fa quasi un any que els meus germans i les seves esposes van haver de deixar el seu pis i traslladar-se a casa meva perquè no podien pagar el lloguer. Jo tinc dos fills que vivien aquí amb mi i la meva dona, quan va passar tot això vam haver d’enviar el més gran (10 anys) a viure a Romania amb la seva àvia perquè no podíem pagar-li totes les despeses. Des de llavors 8 persones convivim en un pis petit i fa 10 mesos que no podem pagar-ne el lloguer. El propietari ens ha deixat quedar-nos-hi però ja ens ha dit que si no podem pagar res abans de juliol, haurem de deixar-lo.

Per tot això heu decidit actuar.

No podem quedar-nos de braços creuats. Hem esperat molt  però no volem veure com les nostres famílies es queden al carrer. D’aquí no marxarem fins que s’arregli la nostra situació. Si ens hi hem de deixar la vida, ens la deixarem. Només demanem el que ens pertany.

Com van ser els primers dies de la vaga de fam?

Al principi vam penjar una petita pancarta a la porta de l’empresa i dormíem a la vorera. Al cap d’uns 2 o 3 dies van passar uns nois i ens van comentar que ens volien ajudar, van començar a venir mitjans i més gent que s’acostava a donar-nos suport. Al cap d’un dies ens van portar una tenda i l’Associació de Veïns de Coll i Pujol ens deixa l’espai per rentar-nos i canviar-nos. Ara cada cop hi ha més gent que s’apropa cada dia a veure com estem, a mostrar-nos el seu suport.

Què hi diuen les vostres famílies?

Les dones ho entenen i ens recolzen. Als petits els costa més, no comprenen perquè els pares han de dormir al carrer i no a casa amb les seves famílies. Està essent bastant dur per tots ells.

Rebeu algun suport mèdic?

Sí, hi ha un grup de metges i infermeres que ens fan un seguiment i control diari exhaustiu. Tots ells són gent compromesa amb la lluita per la sanitat pública (Can Ruti Diu Prou, per exemple) i formen part del Comitè de suport. 

Què preneu?

Anem bevent aigua barrejada amb sucre moreno, begudes isotòniques i ‘suero oral’.

Ara ja fa 16 dies que vau començar aquesta lluita, com us sentiu?

Cada cop estem més cansats. Hem perdut més de 7 quilos cadascú de nosaltres. Però estem decidits a seguir fins al final. Lluitem per una causa justa reafirmada per dos judicis. Sabem que ens hi juguem la vida però cal fer justicia, passi el que passi serà responsabilitat de Joan Casafont.

Heu tingut alguna conversa amb ell des de que esteu en vaga?

No. Alguns matins ens ha dit ‘buenos dias’ en entrar a l’empresa. Però, la major part de les vegades mira cap una altra banda. Aquí hauria de venir un inspector de treball i retre-li comptes de tot el que ha fet aquesta empresa des de 2006. Es destaparien moltes coses, entre d’altres la precària situació dels altres  10 treballadors.

Us esperàveu aquesta reacció de la ciutadania davant la vostra reivindicació?

No. Estem molt sorpresos de la quantitat de gent que ha passat per aquí per mostrar-nos el seu recolzament. Mai estem sols, sempre hi ha algú que s’acosta a saludar-nos i preguntar-nos com estem. Ens han portat aliments per a les nostres famílies i aigua embotellada per a nosaltres. El recolzament ciutadà ens dóna esperances. Com més serem més pressió farem.