Abel Mariné:

"En certa manera, a Dikayos es produïa la 'lluita de classes' de la societat badalonina"

Carla Mauricio
Nutricionista i bromatòleg

Nascut l’any 1943 a Barcelona, i badaloní d’adopció des dels 5 anys, l’Abel Mariné és un llibre obert de vivències badalonines. Tot i que és conegut per la nutrició i per la seva tasca com a Catedràtic de la Universitat de Barcelona, quedem amb l’Abel perquè ens parli d’una Badalona que la nostra generació desconeix: els anys 50, 60 i 70. Concretament, volem esbrinar què fou Dikayos, un projecte educatiu del qual mai havíem sentit a parlar. 

Després de diferents intents fallits per quedar amb l’Abel, aconseguim trobar-nos una tarda de dijous en un bar de Badalona. Des dels primers mails intercanviats amb ell vaig intuir les ganes que tenia d’explicar coses i nosaltres d’escoltar la saviesa que acumula la seva experiència. Treu una sèrie de documents històrics del maletí i comencem l’entrevista.

 

Què era Dikayos?

Dikayos s’explica per l’esperit de l’època. El primer que s’ho planteja era un estudiant d’enginyeria que es deia Gustau Hidalgo. Segons em van explicar, després de veure la pel·lícula Les quatre cents coups (Els 400 cops), sobre un adolescent que passava moltes dificultats, el Gustau va dir que allò no podia passar a Badalona. Hem de pensar que la Badalona d’aquella època (finals dels anys cinquanta) tenia escoles primàries públiques molt discretetes i algunes privades. En aquell moment no hi havia cap possibilitat realment pública i gratuïta de fer batxillerat a Badalona i menys per als que havien de treballar. Llavors el batxillerat començava als 10 anys i durava 6 cursos. Els que no podien o no volien fer el batxillerat, que eren una majoria, feien algun altre tipus d’ensenyament i als 14 ja podien treballar.

I Gustau Hidalgo decideix ampliar l’oferta...

L’Hidalgo es va plantejar crear una iniciativa que permetés que els nois que tinguessin capacitats, però que per raons econòmiques no tinguessin accés al batxillerat, poguessin fer-lo. Ell es posa en contacte amb altres universitaris de Badalona (en aquell moment ens coneixíem tots) i els proposa crear un batxillerat que sigui compatible amb els horaris laborals. I així, cap al 1957, creen un batxillerat nocturn gratuït. Els estudiants universitaris s’oferien a fer les classes i van demanar a l’Ajuntament algun tipus de local i aquest els va cedir un espai, inicialment en uns altells del Círcol Catòlic. Però, fixeu-vos que allò era de legalitat dubtosa perquè els que feien les classes no eren llicenciats, tot i que hi posaven tot l’esforç. Va ser molt innovador des del punt de vista docent. Per exemple, vam ser dels primers en tenir un laboratori de química, obra sobretot d’en Jordi Porta.

I com és que l’Ajuntament no s’oposa a l’existència d’aquest tipus de classes “il·legals”?

Perquè en certa manera allò els servia per dir que a Badalona no hi havia cap problema d’ensenyament per aquells que volguessin estudiar el batxillerat i que no tinguessin els mitjans per a fer-ho. En el fons apreciaven la vessant benèfica de l’associació, sempre i quan no s’hi fes política.

I no se’n va fer?

Al principi és veritat que la idea de Dikayos estava impregnada del que seria el progressisme, sobretot de base cristiana. Després va derivar, per exemple, en que alguns professors, vinculats als moviments universitaris d’oposició al règim, entenguessin que no tenia sentit continuar amb Dikayos perquè consideraven que es ‘desclassava’ els alumnes perquè els donaves una cultura que no era la seva.  Cap al final hi ha alumnes que es vinculen al moviment obrer i n’hi haurà dos que seran detinguts per haver repartit propaganda pel carrer.

Les classes eren completament gratuïtes?

Sí. L’Ajuntament donava diners per pagar els llibres dels alumnes i pagava les despeses del local. Érem, per tant, una associació benèfico-docent i vam portar a terme les gestions pertinents exigides pel govern civil per tal de constituir l’associació.

Com es seleccionaven els alumnes? 

Els professors de Dikayos anàvem a les escoles nacionals a parlar amb els mestres i a dir-los ‘si vostè veu algun alumne que podria fer el batxillerat, però que a casa seva no poden permetre-s’ho, ens l’envien’. Com que havíem d’evitar qualsevol senyal de competència amb les escoles establertes ens havíem d’assegurar molt de la provinença dels alumnes; digue-m’ho cruament: havien de ser pobres. Ho havíem de justificar molt, fins al punt que anàvem a les seves cases a conèixer els pares i a mirar quin era l’entorn.

Què més s’hi feia a Dikayos?

D’entrada les classes no eren fàcils perquè eren alumnes que treballaven, arribaven cansats i quan estaven a casa seva molts vivien en habitatges on no els era fàcil estudiar. Realment era tot un esforç. Nosaltres, amb bona fe, els exigíem, perquè després havien d’anar a examinar-se a Barcelona. A més de les classes, intentàvem fer altres coses com per exemple conferències, activitats culturals, i fins i tot algun any vam muntar unes colònies.

Com s’estructurava el batxillerat aleshores?

El batxillerat eren els quatre primers anys comuns, i després a 5è i 6è hi havia una divisió entre ciències i lletres.

Per què s’acaba el 1971 Dikayos?

Per dues raons fonamentalment: primer perquè es fan instituts públics a Badalona que oferien classes nocturnes; però també perquè és el moment en que la societat fa un canvi, hi ha més política clandestina, i cada vegada es posa més en evidència que allò, en el fons, era beneficència, que va servir, però el que calia en aquells moments era una altra cosa. I els mateixos alumnes en certa manera ja no “agraïen” els ensenyaments que rebien , sinó que, amb raó, volien i exigien una altra mena de coses.

Què exigien?

Vivien en pròpia carn la injustícia social i per tant exigien participar en la gestió i decisions de Dikayos i que s’anés més enllà de fer classes. Tot i que sempre ens vam entendre molt bé, també va haver-hi moments de discussions.

Què vol dir Dikayos?

Dikayos en grec vol dir el just, és a dir, és buscar la justícia.

Quina va ser la seva experiència particular com a professor de Dikayos?

Jo no vaig ser dels primers, hi vaig entrar l’any 1962, si ho recordo bé... Va ser una experiència molt interessant perquè una sèrie d’estudiants de Badalona, de més o menys bones famílies, vam entrar en contacte amb el que era classe obrera pura i dura. En certa manera, a Dikayos es produïa una certa “lluita de classes”, els professors no deixàvem de ser els “burgesos” i els alumnes la “classe obrera”. Era una cosa amb molt bona intenció, que va tenir el seu sentit i el seu fruit, però també hi havia un cert paternalisme.

Molts dels professors i alumnes es trobaven al Cinema Club Studio...

Jo hi vaig participar quan el Cinema Club Studio ja havia arrencat, obra sobretot de l’Ignasi Vidal, en Pepe Sabater, en Joan Mª Pich i altres. Era un espai d’una certa llibertat, i els que hi anàvem molts érem els professors de Dikayos. La idea venia de l’escola d’una revista francesa (Cahiers de cinema) i d’una espanyola (Film ideal) que enfocaven el cine més enllà del simple espectable o distracció. Es passava una pel·lícula i es discutia. Nosaltres utilitzàvem la sala d’actes del Museu de Badalona, posàvem una màquina i convidàvem un crític, per exemple. I quan no hi havia ‘cuartos’, perquè els pagàvem una miqueta, llavors fèiem nosaltres les presentacions. Passàvem la pel·lícula i fèiem la discussió, la comentàvem. De fet, era un espai de llibertat, fins a tal punt que el van clausurar perquè es va fer un cicle sobre el Cine i la Guerra i es va passar una pel·lícula que es deia: “El Alcázar no se rinde”. Era una pel·lícula de cine franquista que reflectia els fets de l’Alcázar de Toledo.

Què va passar?

Durant la Guerra la ciutat de Toledo va quedar en mans de la República, però l’Alcázar continuà sent de les tropes rebels, dels feixistes. Van resistir un setge molt dur... La pel·lícula reflectia que els republicans eren tots molt dolents i els franquistes bons, i en la sessió de cine fòrum això es va comentar i rebatre, i es veu que hi havia algun secreta i van clausurar el Cinema Club Studio. En aquella època això anava així, no hi havia llibertat.

Ara n’hi ha?

Més que durant el franquisme sens dubte sí. Però en la llibertat, com en tantes altres coses, fins i tot en un marc democràtic, la perfecció no existeix. Cal treballar-la i guanyar-la constantment.

No podia acabar sense parlar-li d’alimentació, quin creu que és el plat per excel·lència de la cuina badalonina?

El pop a la badalonina, i està molt bé a nivell alimentari. És una bona combinació de proteïna i hidrats de carboni. El pop són proteïnes d’origen animal, és un aliment del mar i per tant és ric en minerals, es complementa amb les patates que el component més important que tenen és la fècula. I la fècula és un ingredient bàsic en una dieta. De totes maneres, cap plat ha de ser complet per sí mateix, s’ha de complementar amb altres.