Abdelkrim Latifi i Àngela Cintas:

"Cal construir ponts de diàleg entre ‘les dues Badalones’"

Júlia Talarn
Director i secretària d'AMICS per a la multiculturalitat

L’Àngela Cintas i l’Abdelkrim Latifi fa 7 anys que treballen per cohesionar el barri de la Pau. Ell té 45 anys i ja en fa vint que va canviar Casablanca per Badalona. Aquí hi va trobar l’Àngela, una educadora social catalana nascuda a Andalusia. Junts han tirat endavant l’associació sense ànim de lucre AMICS per a la Multiculturalitat, la Informació i la Convivència Social amb seu al barri de la Pau.

L’Àngela i l’Abdelkrim ens conviden a esmorzar al menjador de casa seva. Tot i que fan vida al barri de la Pau, viuen a un pis de Montigalà -casualitats de la vida- l’únic barri badaloní que conté la paraula aràbiga alà, és a dir 'déu'. Mentre l'Abdelkrim escalfa el te, l'Àngela, una comunicadora incansable, ens escriu els nostres noms en àrab i ens alliçona sobre aquesta escriptura. Comencem l'entrevista entre una gran varietat de pastes típiques marroquines i un deliciós te verd amb menta.

 

Ara ja té 7 anys però, com va néixer AMICS?

A: El 23 de febrer de 2005 van tancar la mesquita del barri de la Pau. Volíem participar a les xerrades per obrir-ne una de nova i sempre ens preguntaven de quina associació érem. És llavors quan vam pensar de muntar alguna cosa per tal que ens tinguessin en compte. Volíem començar alguna cosa nova que ens permetés treballar pel barri a nivell sociocultural.

AB: D’una cosa negativa en va néixer una altra de positiva. Si no fos pel tancament de la mesquita mai no hagués pujat al carro de l’associacionisme.

Quines activitats hi feu?

A: Fem classes de llengua: d’àrab (tant pels fills de nouvinguts que no el saben escriure com per persones que es volen acostar a aquest idioma) de català, de castellà i d’anglès. També fem tallers de creativitat i projectes amb dones. És un espai que dinamitza el barri.

Rebeu ajudes?

AB: No, cap. El local és privat, la gent que hi treballem som voluntaris i sempre que hem tingut subvencions han estat destinades a projectes molt concrets. D’una banda podem estar contents perquè hi ha associacions que quan han perdut les subvencions han deixat d’existir. Però, per l’altra, cal dir que sempre ens ho han posat tot molt difícil cosa que demostra que encara vivim en un país poc democràtic. No es pot entendre que l’Ajuntament de Badalona tingui espais tancats i que nosaltres paguem un lloguer que ens ofega.

A nivell associatiu, quin és l'estat de les entitats de Santa Coloma de Gramanet?

A: AMICS per a la Multiculturalitat es troba a Badalona però la vorera del davant pertany a Santa Coloma. Si tinguéssim l’entitat a l’altra banda del carrer cobraríem per fer la feina que fem i no pagaríem ni lloguer ni aigua ni llum.

AB: Si emigréssim a Santa Coloma ho tindríem tot molt més fàcil. Però nosaltres hem nascut com a entitat badalonina i fins ara no hem decidit deslocalitzar-nos perquè sabem que hi ha feina a fer. Formem part de la comissió del barri de la Pau i som una entitat membre de Badalona Som Tots i Totes. Ens sentim partíceps d’aquesta ciutat.

Què us ha donat força per continuar?

AB: Que encara hi ha badalonins que es pensen que els musulmans som d’un altre planeta i que la nostra comunitat s’ha d’obrir més als altres. Encara queda molta feina per fer i moltes coses per canviar.

Parlem de números. Quants musulmans hi ha a Badalona?

AB: Més de 10.000. Majoritàriament marroquins i paquistanesos.

I quantes mesquites?

AB: Tres. Però són oratoris molt petits, no arriben a 150 metres quadrats.

Davant aquesta situació, què hauria de fer l’Ajuntament?

AB: L’Administració hauria de facilitar un espai digne, almenys subvencionant-ne alguna part. Per exemple, els divendres ens hem de traslladar al poliesportiu de Montigalà perquè més de 1.000 persones acudeixen a la pregària. Tenim sort de pagar un preu raonable per aquest servei ja que altres locals, com ara un poliesportiu de Sant Adrià, ens havien arribat a demanar més de 10.000 euros per quatre divendres al mes. En general però, el tema de les pregàries ha esdevingut molt polèmic. Després de veure com han anat les diferents eleccions municipals ens hem adonat que la Llei dels centres de culte és una qüestió que els polítics utilitzen per aconseguir vots.

Què podria passar si l’Administració deixés a la comunitat musulmana completament de banda?

AB: Jo he arribat a la conclusió que, com a musulmans, no hem d’esperar res de ningú perquè això no ens portarà a bon port. Si una persona t’ho facilita tot, quan hagis de fer tu els esforços no podràs tirar endavant. Però, no tota la comunitat pensa així. Hi ha qui tota l’estona es lamenta de la situació i de l’estigmatització que encara patim però, en canvi, no fan res per a solucionar-ho. Aquest grup sí que em preocupa. Aquestes són les problemàtiques que no llegeix l’administració.

D’on ve l’estigmatització?

AB: Dels atemptats de 2001. Fins a un cert punt ho podem entendre. És per això que és molt important establir lligams i deixar que, a poc a poc, la gent ens vagi coneixent.

A: Hi ha qui ens diu que ens en anem al nostre poble però, els catalans i els espanyols on hem d’anar? D’altres s’estranyen i diuen: -Ui, nena que bien hablas el espanyol! I jo dic: -y usted también!-. Jo també sóc d’aquí. Som musulmans però de la nostra terra.

Àngela, tu també vas lluitar molt per la reobertura de la mesquita, què aporta a les dones aquest espai de culte?

A: Primer de tot que hi hagi un lloc on es pugui exercir aquest dret. A diferència dels homes, les dones no tenim l’obligació d’anar a resar però la mesquita és també un lloc de trobada i socialització. Allà hi pots aprendre l’Alcorà, fer activitats amb els nens o establir vincles amb altres musulmans de diferents orígens. Hem de treure’ns del cap la idea que l’Islam és un obstacle pel sexe femení. Són només alguns musulmans que en mal interpreten el missatge. 

Portar vel és un símbol religiós?

A: En el meu cas és una decisió personal. Fa quatre anys vaig tornar de vacances i vaig decidir posar-me’l. Des de llavors, ningú m’ha dit res i, si ho fan, li dono la volta amb una mica de ‘cachondeo’.

La prohibició del burka o el niqab és perjudicial per a les dones?

A: Les prohibicions només acaben produint l’efecte contrari. Respecto la persona que el porta perquè vol però cal entendre que haurà de mostrar la seva cara a un espai públic per tal de corroborar la seva identitat. De totes maneres, aquí jo no he vist mai cap dona amb aquest tipus de vel.

En fem un gra massa?

AB: Aquí a Catalunya i a Espanya és un tema que s’utilitza per treure pit i vots. Com sempre, estem molt lluny de gestionar correctament l’Islam.  Ningú en parla seriosament, passen d’anar en contra de coses concretes a fer servir el discurs de la invasió. És la relació amb l’islam que cal actualitzar.

Badalona ha d’integrar els nouvinguts o s’hi ha d’adaptar?

AB: S’han d’adaptar tots dos. I cal estimar-se per a poder-ho fer! Els nouvinguts ens hem d’adaptar a tot el que hi ha aquí però l’administració també ha de fer un esforç. Sé que no és fàcil,  sóc molt conscient que la població badalonina ha hagut d’assimilar molts canvis en poc temps.

A: Primer cal que l’administració defineixi què vol dir integrar i adaptar. Acatar la normativa no vol dir renunciar als teus orígens. Estar molt integrat no vol dir deixar de portar vel o començar a menjar carn i beure cervesa.

Creieu que el col·lectiu musulmà té prou visibilitat?

AB: Hem d’entendre que som una minoria en aquesta ciutat. Jo prefereixo tenir una relació constructiva i aconseguir coses petites que no pas donar-nos massa importància i desvirtuar la situació. A Badalona la comunitat musulmana no arriba a més del 5% dels habitants. Una cosa està clara: no solucionarem el gran problema d’aquesta ciutat ni tampoc en serem la causa.

El gran problema de la nostra ciutat.

AB: La gran diferència entre els barris badalonins. Crec que és certa l’existència de les ‘dues Badalones’ i només es podran unificar si construïm ponts de diàleg. Jo vull ser optimista i crec que estem avançant cap al bon camí. La meta és fer de Badalona un lloc més homogeni.